24 de junio de 2012

Os Resentidos "Fai un Sol de Carallo" (1985)

                               
Os Resentidos són potser el millor grup musical gallec de la història com a tal cantant en la seva llengua materna. Van ser formats cap al 1982 per Anton Reixa (qui és des de fa uns mesos el nou president de la SGAE substituÏnt a l'ex-Canarios Teddy Bautista). La seva música tot i ser mig surrealista i mig quotidianament galaic, barrejant gaites amb ritmes funky electrònics i hip hop, va influenciar posteriorment en gent com Fermín Muguruza (llavors a Kortatu) als 90 formant Negu Gorriak.Os Resentidos es van separar el 1994 i Anton Reixa, a més de grabar un parell d'àlbums en solitari també va publicar llibres i dirigir pel.lícules abans d'arribar a presidir l'SGAE. Enguany van celebrar el 30è anniversari d'Os Resentidos amb un concert antològic a A Corunha.

Gabinete Caligari "Cuatro Rosas" (1984)

                               
Jaime Urrutia (veu i guitarra), Ferni Presas (baix) i Edi Clavo (bateria), van formar aquest grup el 1981. Urrutia havia tocat breument a Ejecutivos Agresivos junt amb Poch (qui després formaria Derribos Arias) i Carlos Entrena (qui seria líder de Décima Víctima), grup influenciat per l'ska britànic la cançó dels quals "Mari Pili" va ser la cançó de l'estiu de 1980. Van prendre el nom de la películ.la "El Gabinet del Doctor Caligari", film expresionista alemany dels anys 20. Jaime, Ferni i Edi es coneixien de la universitat. Influenciats pels grups afterpunk sinistres anglesos (com Joy Division i The Cure), van debutar el 81 a Rock-Ola i es van presentar com a un grup feixista (Jaime lamenta molt aquesta patacada però només volien provocar a lo Sid Vicious).Al 82, junt amb un altre grup, Parálisis Permanente, van crear la  primera discogràfica independent del país, 3 Cipreses, per a publicar un single conjunt.El 83 abandonen aquest sinistrisme post-bèlic dels seus inicis i mostrant la seva passió per la tauromàquia (el pare d'Urrutia era crític de toros) publiquen el seu primer llarga durada "Que Dios reparta suerte".El 84 editen aquest minielapé, "Cuatro Rosas",que es converteix en un gran èxit, ja que va ser el primer disc publicat per una discogràfica independent que aconsegueix el disc d'or per les seves vendes (més de mig milió de còpies). A partir d'aquí la seva carrera ascendiex cap a l'èxit disc rera disc i firmant per una multinacional, sobretot amb els àlbums "Al Calor del Amor en  un Bar" (1985), "Camino Soria" (1987) o "Privado" (1989). El grup va publicar el seu últim disc "Que no pare la música" el 1999 i Jaime Urrutia decideix desfer el grup iniciant una exitosa carrera en solitari amb "Patente de Corso" (2002). Al novembre vam poder veure al festival In-Èdit 2011 el documental biògrafic sobre Urrutia "La Fuerza de la Costumbre" i vaig tenir la ocasió de donar-li la mà a Jaime (al seu costat estava Ariel Rot).

Los Nikis "Marines a Pleno Sol" (1985)

                          
Los Nikis, tot i que van començar publicant aquest primer llarga durada just en els últims anys del període de La Movida madrilenya (aquell mateix any 85 va tancar el Rock-Ola, la sala de concerts que durant quatre anys va ser el "Temple de la Movida", i cap aquell any pràcticament tots aquests grups que havien sorgit i que existien encara acabarien firmant nous contractes amb companyies multinacionals, aconseguint alguns d'aquests un gran èxit a tota Espanya), ja portaven uns cinc anys actuant i grabant uns quants singles.
Partint del punk rock de Ramones (cançons accelerades de tres minuts de durada com a molt) però portant-lo al seu ambient social i real, van ser considerats precursors de l'etiqueta "piji-punk" o "punk per a pijos", etiqueta que també sel's va possar a un altre grup madrileny que també tot just debutava  amb un  llarga durada homònim, Hombres G. Prevaleixen molt en les seves lletres el seu sentit de l'humor socarró, gamberro i innocent en cançons com aquesta "El Imperio Contraataca" que ara seria molt idònia com a un càntic pels forofos de la selecció espanyola de futbol vigent campiona d'Europa i de la resta del món i que de moment per ara s'ha classificat a semifinals de l'Eurocopa 2012 a Polònia i Ucraïna. Veurem que passa dimecres contra els nostres veïns portuguesos.Els hi desitjo tota la sort del món.

17 de junio de 2012

Resumen temporada Auditori


Ha terminado la temporada de conciertos de Auditori, y como hasta ahora no los había comentado,  os dejo con lo que creo que son las mejores obras que hemos podido escuchar en los conciertos a los que hemos asistido. A partir de la temporada próxima comentaré y dejaré la música de los conciertos a los que asistamos.

Primer movimiento sinfonia 41 Júpiter de Mozartembed>

Berlioz: Sinfonía fantástica, 5º movimiento


Tchaicovski: Cascanueces (fragmentos del segundo acto)


Ravel: Concierto para piano y orquesta, movimiento1º



Variaciones Enigma Elgar: Variación 9, Nimrod



Schubert: Sinfonía nº 3, 2º movimiento



Por supuesto, no pongo las obras enteras, tampoco todas las obras que hemos oído (alguna no he encontrado audición, como la Sinfonía nº 6 de Bruckner o El canto de la tierra de Mahler), pero creo que está lo más representativo de lo que hemos escuchado esta temportada.

16 de junio de 2012

Exposicions al Palau Robert: Mans Unides, Ferran Adrià i Pilarín Bayès




 


El passat dimecres 13 de juny el club social, a  la sortida dels dimecres vam visitar les tres exposicions que hi han obertes de moment al Palau Robert,situat a l'inici de Passeig de Gràcia cantonada amb la Diagonal, ja que una quarta exposició está en procés de muntatge. Primer vam veure una de petita organitzada per Mans Unides (organització que lluita contra la fam al tercer món) titulada "Alerta fam ¡Hem de prevenir-la!" amb la qual ens informa que hem d'apostar per un desenvolupament sostenible que impliqui aspectes socials, econòmics i ambientals, mitjançant fotografies de llocs d'Âfrica on s'han fet iniciatives per a la millora de vida d'aquests indrets i on s'hi han donat productes alimentaris i medicaments bàsics i de primera necessitat per paliar aquestes mancances, a més de gràfiques, rètols explicatius, mapes i il.ustracions.

La seguent exposició que vam visitar va ser la mostra retrospectiva dedicada al (no sé si encara) millor cuiner de l'Hospitalet i del món sencer: Ferran Adrià (junt amb el seu germà reposter Albert) i la història del Bulli, mític restaurant fundat allà a Roses, a la Costa Brava, als anys seixanta per un matrimoni alemany que hi estiuejava (el nom el van treure del nom del gos dels amos, que era un bulldog petitó, però que molt petitò), que al final va tancar definitivament el 2010 per a convertir-se en una fundació d'idees gastronòmiques. Paraules com "esferificació", "deconstrucció" o "pensaments de ketchup" van passar a ser habituals en la cuina moderna d'avui en dia. Impressionant el llarg recetari de poc més de 2.500 plats (no sé si exagero), els estris d'ultimíssima innovació que usaven per a preparar tants originals plats i tot l'arxiu documental (fotos, menús, carnets, etcètera) i totes les portades de les revistes de tot el món on va aparèixer en Ferran. Haurien d'haver-nos convidat a una degustació, perque se'm feia la boca aigua.

Per acabar ,vam visitar la mostra dedicada a Pilarín Bayès, veteraníssima però eixerida i jovial dibuixanta i il.lustradora infantil que repassa prop de cinquanta anys de dibuixos per a llibres de tota mena, com ara novel.les infantils, contes, llibres divulgatius, biografies de personatges històrics i il.lustres, etcètera, que van marcar a un munt de generacions infantils (jo també m'hi incloc) de nens i nenes d'aquest país. Una exposició i uns dibuixos dignes de ser recordats dins la memòria de la més tendra infància de cadascun.



Per acabar he posat uns videos il.lustratius d'aquestes tres exposicions.Que ho disfruteu.

Expossició Mans Unides


Exposició Ferran Adrià i El Bulli

Exposició Pilarín Bayés

Siniestro Total "¿Cuándo Se Come Aquí?" (1982)

                                                

Vigo va ser (igual que Madrid) l'altre nucli neuràlgic d'alguns dels grups més destacats dels primers anys 80, ja que d'allí van sorgir quatre grans bandes: Siniestro Total, Golpes Bajos (liderats per Germán Coppini, qui havia sigut el cantant dels primers), Aerolíneas Federales (grup format en paral.lel per Miguel Costas,qui és un altre membre dels primers i posterior substitut en el lideratge de Coppini) i Os Resentidos (formats per, entre els seus membres, qui ho havia de dir, un altre membre fundador d'aquests primers, el baixista Alberto Torrado).Coppini,Costas,Torrado i Julián Hernández (l'actual líder del grup, que va començar-hi tocant la bateria), graben aquest debut punk delirant i de províncies, ple de cançons amb títols tant provocadors com "Matar Jipis en las Cíes", "Las Tetas de mi Novia", "Los Chochos Voladores","Todos los Ahorcados Mueren Empalmados" o "(Aunque Esté en el Frenopático) Te Tiraré del Ático".Trenta nays després, curiosament segueixen en actiu amb el seu darrer álbum "Country & Western". Encara recordo com si fos ahir un moment d'un concert gratuït de les Festes de la Mercé de 2008 a la Plaça del Rei (em vaig haver d'agafar d'una farola) quan al Julián li van llençar un got de cervesa que li va impactar a la calva (Vaig exclamar "Óstiaaaaa!") i aquest, sense inmutar-se de dolor va contestar, "Podías haber lanzado mejor whisky, carallo". Us poso un vídeo d'ells tocant "Ayatolah!".

Derribos Arias "En la guía, en el listín" (1983)

                                            

Arribats des de Donosti a Madrid, Derribos Arias son una rara avis dins el panorama musical de la Movida, amb un còctel extravagant de dadaïsme, postpunk, electrònica i krautrock. El seu líder, Poch (tot un personatge irrepetible dins la fauna de la Movida i considerat per alguns com el Syd Barret donostiarra), de fet va usar aquesta máscara de paio irónic, absurd i irreverent per protegir-se dels simptomes que començava a patir del Corea de Huntington ,una malaltia degenerativa hereditària i molt semblant al Parkinson que el va dur a la mort (ja en estat molt avançat) als 42 anys el 1997. Van editar uns quants singles i aquest únic elapé, on trobem aquesta cançó que dòna títol al grup. Després, Poch va editar un  parell de treballs en solitari fins que la malatia va fer que no pogués seguir tocant.




Almodòvar & McNamara "¡Cómo está el servicio... de señoras! (1983)



                                     

Vint anys abans de que el cineasta mantxec més universal guanyés dos Óscars, Pedro Almodóvar feia de les seves amb el seu company de petardeig, Fabio McNamara en el terreny musical de la Movida madrilenya. Primer va grabar les cançons "Gran Ganga" i "Suck It To Me" per a la banda sonora del seu segon film "Laberinto de Pasiones" el 1982 (on també hi apareixen actuant en escena). A l'any següent publiquen aquest elapé on donaven gala de les seves pintes de travestits kitsch i decadents, com un encreuament entre el funky sexy de Prince i el look d'estrellones com ara Divine.Aquest vídeo interpretant "Quiero ser mamá" (sobretot preneu atenció a la lletra) n'és una bona mostra.




14 de junio de 2012

Lauren Horta: salida 15 de junio

Este viernes toca la salida al cine Lauren Horta. Como siempre, sois libres de ver la película que queráis, aunque os aconsejaríamos que fueséis junto con algún compañer@, ver una película solo es un poco aburrido. Os dejo con las ocho películas que se pueden ver en primera sesión y un breve comentario sobre las mismas:


Acto de valor: Película americana de acción cuyo máxima originalidad es estar protagonizada por auténticos marines. Número uno en la taquilla USA hace unas semanas.

Horario: 16.10 h.


Blancanieves y la leyenda del cazador: Nueva adaptación del clásico cuento con un tono más oscuro y más efectos especiales. Protagonizada por Kristen Stewart y Charlize Theron.

Horario: 16.45 h.



Cuando te encuentre: Película romántica basada en una novela del conocido autor de bestsellers Nicholas Sparks. Protagonizada por Zac Efron.

Horario: 17.00 h.

Hysteria (lo siento, no he encontrado ni el cartel ni imágenes del filme): Comedia británica de época que narra la creación del consolador-vibrador para mujeres. Protagonizada por Maggie Gyllenhaal.

Horario: 16.00 h.



Intocable: Gran éxito del éxito francés. Narra la relación de amistad entre un tetrapléjico y su cuidador. Protagonizada por Omar Sy y François Cluzet.

Horario: 16.00 h.


Men in black 3: Nueva entrega de la famosa saga de ciencia-ficción protagonizada por Will Smith y Tommy Lee Jones, esta vez centrada en los viajes en el tiempo y acompañados por el actor Josh Brolin.

Horario: 16.10 h


MS1 máxima seguridad. Película francesa de ciencia-ficción producida por Luc Besson y protagonizada por Guy Pearce. Trancurre en una cárcel futurista.

Horario: 16.40 h.


Project X: Comedia gamberra a cargo de los responsables de Resacón en Las Vegas. Rodada en el sistema found footage (cámara en mano  como si fuese un falso documental) y con actores desconocidos.

Horario: 16.10 h.

Espero que os lo paséis bien con la película que escojáis, como véis hay mucha variedad.

11 de junio de 2012

Radio Matí positiu



A partir de ahora subiremos todos los programas de radio  Matí positiu, este es el primero.
El programa Matí positiu es un magazine matinal de radio que se emite en
Boca Radio 90.1 F.M. todos los lunes por la mañana de 11h a 12h. Este programa  de radio está realizado en su totalidad por socios del Club Social Pol Positiu de la Fundació els Tres Turons,




 

8 de junio de 2012

Kaka De Luxe "Kaka De Luxe" (1978)

                                                

Kaka De Luxe va ser, cronològicament parlant, el primer grup que definirà alló que seria anomenat, ja iniciats els 80 la Movida Madrileña. De fet era un col.lectiu músico-literari que en paraules d'Olvido Gara (=Alaska) "podia haver sigut una editorial de llibres com un grup musical" i que també van publicar algun fanzine que venien al Rastro madrileny. Es notaven, pel so descoordinat i caòtic, que no eren professionals, peró van ser els primers en fixar-se en tot alló que passava a Londres (el punk i la new wave) i a Nova York (Ramones, Blondie, el CBGB's,etc.).El 1978 editen el seu únic minielapé i cinc anys després es publiquen totes les seves grabacions incloïnt les maquetes sota el nom de "Las Maquetas Perdidas".De Kaka De Luxe, excepte el cantant Miguel Campoamor i el bateria (de qui no em sé ara el nom), els demés triomfarien amb els seus respectius grups durant els anys 80:Olvido Gara i Carlos Berlanga a Alaska y Los Pegamoides i Alaska y Dinarama, Enrique Sierra com a guitarrista de Radio Futura (malaradament va morir el passat mes de febrer) i Fernado Márquez "El Zurdo" amb Paraíso i després amb La Mode. El video que posem aquí és d'una actuació de reunió del grup el 1983 al programa La Edad de Oro, del segon canal de TVE. Com que no he trobat imatges del grup tocant "Pero qué público más tonto tengo", he posat aquesta altra cançó, "Rosario toca el pito".




Paraíso "Para Tí" (1980)



                                                                            
Aquest grup va sorgir després de la separació de Kaka De Luxe i només van publicar un single ("Para Ti / Estrella de la Radio" el 1980) i un extended play ("Makoki ep", el 1983). Carlos Berlanga (qui més tard seguiria amb Alaska als Pegamoides i a Dinarama) li va suggerir a Fernando Márquez "El Zurdo", fer una mena de grup musical per a les tendres ovelletes (=els nens petits), influenciat pel disc "Egyptian Reggae" de Jonathan Richman & the Modern Lovers. D'aquesta idea va sorgir Paraíso, format principalment per El Zurdo, Carlos Zancajo i Mario Gil. el 1980 graben el single, la cara A de la qual es convertirà en tot un himne de la Movida (la Revista Rockdelux la va votar el 1997 una de les 150 millors cançons del segle XX), però els concerts que organitzen són desastrosos a nivell de so com de l'organització mateixa, a part de que moltes vegades no arribaven a cobrar o cobraven poquíssim i fins i tot se'ls va considerar en aquell moment una banda antiquada, "hippy" (els van comparar amb Frank Zappa no se si en el bon sentit) i obsoleta. Márquez, Zancajo i Gil passen  a formar un nou grup que seria La Mode, amb la que grabarien molt més material i amb el que aconseguirien la reputació comercial y artística que no van poder obtenir a Paraíso. el video que hem posat pertany a una actuació de La Mode al programa La Edad de Oro, el 1983, on Márquez canta aquesta mítica cançó.





Los Modelos "Los Modelos" (1983)

                                                                          
Los Modelos van ser un grup madrileny sorgit durant els primers anys de la Movida a Madrid, cap al 1980.
De fet van ser un dels grups que van tocar a l'ara mític concert-homenatge a Canito (batería de Tos, mort en un accident de cotxe el dia d'Any Nou del 80 i que posteriorment passarien a dir-se Los Secretos) a la Escuela de Caminos de la capital, junt amb Alaska y Los Pegamoides, Nacha Pop, Mamá, Mermelada, etcètera. Se'ls va encasellar amb l'anomenat "pop babós", junt amb altres grups com Los Secretos, Nacha Pop o Mamá, degut a que practicaven un pop sentimental de temes mig-lents i melódics amb lletres que relataven enamoraments i posteriors desenganys amorosos de la juventut, per exemple. El 1981 graven el seu únic treball, un mini-elapé homònim que va trigar dos anys en veure la llum, quan la banda ja estava pràcticament finiquitada, amb cançons com "Noche de Luvia en Madrid" o "Tenemos que hablar otra vez". Afortunadament, el 2010 es va editar en cd "En Primer Plano", que completava totes les seves grabacions (el disc, maquetes i gravacions en viu).

7 de junio de 2012

Phenomena Flash Gordon+ Conan el bárbaro


Este viernes, y dentro de la programación de Phenomena en el cine Urgel, podremos asistir a la proyección de dos producciones del italiano Dino de Laurentiis de los años 80, una basada en un comic y otra basada en un clásico de la literatura pulp que también ha conocido versión en comic.

Flash Gordon


Probablemente el mayor fracaso comercial de la carrera de Dino de Laurentiis, quien conocedor de que George Lucas había intentado llevar el comic al cine antes de hacer Star wars, intentó aprovechar el éxito, pero fracasó estrepitosamente. Se ha dicho de todo sobre el filme, desde que es una horterada y una de las peores películas de la historia de la ciencia-ficción hasta que fue un filme anticipado a su tiempo. Para mí tiene más de lo primero que de lo segundo (aunque no lo pondría tampoco entre lo peor de la historia), y tiene un serio problema con su protagonista masculino, un tal Sam J. Jones que no daba la talla como actor y del que no se supo nunca más. Tampoco ayudó la dirección de un casi desconocido director británico como es Mike Hodges, que no pasa de la discreción. Pero queda la banda sonora de Queen y la poderosa presencia como villano del gran actor sueco Max von Sydow, aquí casi irreconocible como podéis observar en la foto. En papeles importantes también están la actriz italiana Ornella Mutti, el entonces desconocido y futuro agente Timothy Dalton y el actor que protagonizó El violinista en el tejado Topol. No soy especialmente fan del filme, pero actualmente está considerado un filme de culto entre algunos sectores cinéfilos.

Conan el bárbaro


De Laurentiis debió de aprender de los errores cometidos en el filme anterior, porque estuvo más fino y acertó en el cásting y en la elección del director. John Millius era por entonces un director y guionista de bastante prestigio (aunque con unas tendencias reaccionarias que se acentuarían en siguientes filmes), con dos filmes de culto como Dillinger y El viento y el león y como coguionista de Apocalypse now. Acertó al llevar al filme al terreno de lo mítico y de la más pura aventura, ayudado por otro guionista que acababa de ganar un Oscar por El expreso de medianoche y que estaba a punto de darse a conocer como director, Oliver Stone. Y acertó con encontrar al Conan perfecto, un culturista austriaco con poco currículum en el cine (solo le recuerdo antes un filme con Kirk Douglas, Cactus Jack y un telefilme sobre Jane Mansfield) y de limitados recursos interpretativos, pero de muy poderosa presencia, Arnold Schwarzenegger, perfecto para el personaje. El filme, rodado en parte en España (se distingue claramente la Ciudad Encantada de Cuenca) tuvo un gran éxito y empezó a lanzar la carrera del actor, quien acabó convirtiéndose en una estrella con Terminator. Y al filme le salieron imitadores por doquier, especialmente de la filmografía italiana, con experiencia en Hércules y Macistes (bastante más interesantes que las imitaciones de Conan de los 80) y que se lió a sacar imitaciones dirigidas por Antonio Margueritti (Anthony M. Dawson para los amigos) y otros expertos en subproductos. Por último, destacar dos cosas, la soberbia banda sonora del entonces poco conocido Basil Poledouris (sus coros de The riders of Doom son probablemente los mejores hechos para cine en la historia), y la presencia como Conan joven del actor español Jorge Sanz.

Os dejo con las bandas sonoras de Flash Gordon y Conan el bárbaro:


 

1 de junio de 2012

Glamour "Imágenes"


Glamour va ser sens dubte el grup neoromàntic espanyol (i crec que l 'únic) sorgit al mateix temps que aquest estil músico-estilístic va sorgir comtemporàniament a Gran Bretanya, amb grups com Japan, Ultravox, Duran Duran, Spandau Ballet o Visage. Formats a València, només van publicar dos àlbums: "Imágenes" (1981, del qual veiem aquest video del tema homónim i potser la seva cançó més recordada) y "Guarda Tus Lágrimas" (1982), dels quals tampoc s'han reeditat oficialment ni en cd. Peró tot i així val la pena buscar aquests dos vinils en alguna botiga de discos de segona mà o en alguna fira del disc de coleccionista. No són cap desperdici, tot el contrari. Desafortunadament la banda, per diferències personals i per altres projectes musicals i personals que tenien alguns membres, es van desfer cap el 1983.


Azul y Negro "La Noche (The Night)"


Azul y Negro son un duo musical i un dels pioners i introdutors del techno pop a Espanya, coincidint amb el temps (primers anys 80) amb el synth-pop que llavors triomfava a les llistes de vendes britàniques (Human League, Depeche Mode, Soft Cell o Yazoo). Al gunes de les seves cançons més recordades són "Me estoy volviendo loco", "Con los dedos de una mano (No tengo tiempo)" o aquest "The Night (La Noche)" que curiosament va ser també un éxit internacional el 1982 a les pistes de ball de Londres o Nova York.
Actualment, Carlos García Vaso, un dels memebres fundadors del duo, segueix editant nous treballs discogràfics sota el nom d'Azul y Negro.


Alphaville "De Máscaras y Enigmas"


Alphaville (els madrilenys, no confondre's amb el grup alemany homónim que cantaven "Forever Young" o "Big in Japan") són un grup avui en dia desconegut dels que van sorgir a la capital durant els anys de la Movida, ja que avui en dia no s'ha editat res d'ells en cd de manera oficial (només es va publicar un cd recopilatori el 1997, que está completament descatalogat i només podem trobar un parell de cançons, una a cada un dels dos volums del quíntuple recopilatori "La Edad de Oro del Pop Español (Volums 1 i 2)". Entre 1982 i 1984, la banda liderada per José Luis Abel (definida com una mena de creuament entre la música fosca dels Joy Division filtrada per música de banda sonora de filmoteca) van publicar uns quants singles i maxisingles i un únic llarga durada "De Máscaras y Enigmas" publicat per Dro l'any 1983. El 1994 es van tornar a juntar per grabar "Catástrofes del Corazón" publicat per Lollipop i, on feien noves versions d'algunes cançons que havien grabat deu anys abans, entre elles aquest "De Máscaras y Enigmas". Una verdadera banda de culte o més aviat oculta.

 

ANY10-295 La Tarantela Radio Social

Desena temporada LA 10º , total 295 programes! ARA TOTS ELS DIJOUS A LES 11H DEL MATI EN DIRECTE AL BOCARADIO!  Avui dijous 7 de març, comen...